Diumenge a Greenwich

Diumenge a Greenwich, en concret al museu nacional marítim on una exposició commemora Samuel Pepys, l’autor d’un extens diari que cobreix nou anys fonamentals de la història d’aquesta ciutat i d’aquest país, el període 1660-1669, tot i que l’exposició abasta tota la vida de Pepys i comença quan tenia quinze anys i tingué el privilegi de veure un espectacle poc freqüent en termes absoluts, la decapitació d’un rei. Pepys no es dels que va patir aquell dia. Trobà justa l’execució i els seus sentiments eren llavors del tot republicans. El desenvolupament de la seva carrera va anar estrenyent però el seu vincle amb els estuards i la gloriosa revolució va suposar el final de la seva activitat pública per la seva vinculació al catòlic Jaume segon. Els fets fonamentals narrats al diari són la restauració de Carles II,i l’epidèmia de Londres, la segona guerra anglo-holandesa i el gran incendi. Era un observador minuciós i un escriptor precís, coses que el feren un testimoni fonamental del seu temps. Va plegar d’escriure perquè creia que estava perdent la visió tot i que va viure trenta anys més i no va ser mai cec. Pepys fou secretari de la marina britànica, tot i que quan fou nomenat, no sabia res de navegació. El seu treball, però sembla que fou molt positiu i fructífer, fonamentant el dominis dels mars que seria la base de l’imperi britànic. Fou també president de la Royal Society quan aquesta publica els Principis de Newton. Curiosament la Royal Society va tenir molts problemes per editar aquest llibre per la seva desastrosa situació econòmica, estava a punt de la fallida pel fracàs d’una publicació anterior , una historia natural dels peixos, que no havia despertat cap interès. El llibre es va publicar amb el préstec d’un particular amb tan bona fe, que va acceptar ser pagat amb els exemplars no venuts de la història natural dels peixos. A més de l’exposició temporal, la mostra permanent em va semblar molt interessant i extensa reconstruint la història de la marina britànica. Hi és també un Turner important, el que prengué com a tema la Batalla de Trafalgar.

A l’entrada faig una passejada per Greenwich que recordava com un dels llocs més atractius de la ciutat. Avui certament feia molt goig. El dia era clar i no feia gens de fred i ja vaig explicar moltes vegades com la primavera millora l’estat d’ànim dels londinencs. El parc estava del tot animat i he comprovat que han estat restaurats els quatre pavellons que va construir Sir Christopher Wren com a asil naval i que després es convertirien al segle XIX a la Royal Naval Academy . Hi ha espais de gran qualitat com la capella de Sant Pere i Sant Pau i sobretot el painted Hall, la sala dissenyada com a menjador dels asilats amb una pintura al sostre que és la mostra més important de pintura decorativa en Anglaterra. L’autor és Sir James Thornhill que va trigar 19 anys a fer-la i fou el primer pintor en ser distingit amb el títol de sir per la corona anglesa. El tema és la victòria de la llibertat sobre la tirania i constitueix una apoteosi de la monarquia dels Orange. Hom diu que és la capella sixtina anglesa i jo tot potser m’estalviaria la comparació, tot i que en un cert sentit sigui temptador pensar l’equivalència entre el tema de la creació i la revolució gloriosa, però no deixaria de recomanar de fer un tomb per aquí a tothom que tingui alguna hora perduda en aquesta ciutat.