dijous, 24 de març del 2016

Comiat i tancament



Bé, tot s’acaba i aquesta entrada serà l’última d’aquest dietari. Aquesta barraca queda tancada definitivament. Vaig començar al gener per alternar amb la preparació de l’examen de l’exterior. Presentar-me era llavors una decisió prou presa. Ara mateix, ja no. Totes les coses que m’entusiasmen d’aquesta ciutat hi segueixen sent, però m’he descobert molt més sensible (potser per més vell?) dels seus inconvenients: el fred, la contaminació i el tenir les coses a prop quan només trigues una hora. D’altra banda, he de confessar que la idea mateixa de l’examen m’és del tot insuportable. A la meva edat, certament avançada, haver de suportar l’avaluació de gent a les que soc incapaç de reconèixer cap autoritat intel·lectual, se’m fa insuportable. Podreu pensar que és una mostra d’orgull una mica lamentable i segurament tindreu raó, però no puc fer-hi més. D’altra banda, però, l’oportunitat ja gairebé definitiva de sortir del país també mereix molta consideració. Demà me’n vaig a Cracòvia a passar els dies de pasqua i podré seguir dubtant . En resum, potser hi haurà un quart dietari el setembre vinent, potser el setembre del 2017 o potser el tercer és l’últim.



L’endemà del dilluns de pasqua, segons m’ha explicat el meu substitut, al qual estic de tot agraït per la seva actitud aquest mesos, he d’explicar l’antropologia cartesiana i l’ètica kantiana. Si aquests mesos haguessin estat fructífer, em pogués creure el que he estudiat, hauria de planificar alguna cosa col·laborativa on ells poguessin formular per ells mateixos l’imperatiu categòric o la teoria de la comunicació de les substàncies. No ho faré així. Parlaré bàsicament jo, perquè és veritat allò de què els aprenentatges han de ser significatius, però precisament més enllà de ser guia, promotor o model d’emprenedor, si sé fer alguna cosa que tingui valor és la de mostrar, i aquest mostrar és un crear, significat. Això, però no li hauria de dir al tribunal de l’exterior. Si en el futur, tinc ganes i temps de dir alguna cosa, ho faré en el meu vell blog sobrefilosofia.

dimecres, 23 de març del 2016

Giorgione a la Royal Academy


El meu darrer dia a Londres l’he passat a la Royal Academy of arts. Sense cap possibilitat de veure l’exposició principal sobre els jardins de Monet a Pissarro, no hi ha entrades per avui ni pel que resta de setmana, em dirigeixo a les més petita dedicada a Giorgione. L’èxit de la primera és de fet molt previsible. No només cal comptar amb els nombrós públic que a la ciutat de Londres visita les exposicions, sinó amb el fet que la jardineria segueix sent una de les passions predominants dels britànics. Tanmateix l’exposició dedicada a Giorgione val prou la pena. Aquest artista és un dels més enigmàtics de la història de l‘art. Va morir només amb 32 anys i no hi ha gaire seguretat sobre l’abast del seu treball. De fet, ara mateix les obres atribuïdes amb seguretat són poques (pel que he vist aquesta tarda, però, segurament alguna més de les sis que l’atribueix la wikipedia), cosa que contrasta amb èpoques anteriors on se li atribuïren molts treballs que ara sabem d’altres autors com, per exemple, Tiziano. A l’exposició es combinen les obres de Giorgione amb algunes de les que li foren atribuïdes i que, en tot cas, fan palesa la seva influència. Dividida en quatre espais: retrats, paisatges, pintura devota l i retrats simbòlic, l’exposició dóna testimoni de la importància històrica d’un autor del qui es diu que inventà el paisatge com a gènere i que fou un dels millors retratistes de la seva època, com queda clar amb les dues imatges il·lustratives, que són segurament allò més valuós de l’exposició.

Botticelli a Kensington






Dilluns visito el V&A museum que presenta l'exhibició Botticelli revisited, dedicada a aquest autor però especialment a mostrar la influència posterior de l’artista toscà. L’exposició es divideix en tres àmbits que es recorren en sentit invers al cronològic. El primer està dedicat a la presència de Botticelli a l’art actual. Hi ha diverses mostres d’artistes contemporànies que han pres com a base, essencialment, els seus dos quadres sobre Venus començant per l’inevitable Andy Warhol. També té una presència la cinematografia. De fet, el primer que es pot veure son dos breus clips que mostren aquesta persistència: el baró de Munchhausen que filmà Terry Gilian als vuitanta i l’aparició d’Ursula Andress, sortint del mar al film que enfrontava James Bond amb el Dr. No

Personalment l’espai més interessant és el segon i potser el que justifica l’exposició. Botticelli, tot i que ara sembli difícil ara d’imaginar, estigué gairebé oblidat durant dos segles, a diferència per exemple d’un artista com Miquel Angel. El XIX viu un redescobriment d’aquest pintor que en gran part fou degut als anglesos, a gent com Walter Pater que tingué en aquest sentit una influència decisiva. La pintura dels prerafaelites n’és una conseqüència directa d’aquest esdeveniment i és aquí on es troben les millors obres de l’exposició, especialment algunes mostres del treball de Dante Gabriel Rosseti. El fons musical d’aquesta part de l’exposició és una altra obra directament relacionada amb aquest descobriment: la primavera de Debussy.



Finalment el tercer àmbit recull una molt bona part del legat de Botticelli present a la Gran Bretanya. Hi ha cinquanta i cinc obres. Quasi totes pertanyen al seu darrer període, quan la influència de Savoranarola el va inclinar a la pintura religiosa, amb alguna excepció com el retrat de Venus nua que teniu al damunt. Moles obres en realitat són fruit del seu taller i em desperten el dubte de saber com devia viure interiorment aquest procés, un home provinent de l’acadèmia platònica de Ficino

dimarts, 22 de març del 2016

Moral provisional

Accepto completament del cristianisme allò de no jutgeu i no sereu jutjats. No sols ho accepto, sinó que si això fos el nucli m’hauria d’apuntar (però la major part dels que hi són, haurien de sortir) Tanmateix hi ha una excepció del tot irrenunciable: jo mateix No puc, ni sé, deixar de jutjar-me. Aquest hauria de ser el meu límit a la tolerància.

dilluns, 21 de març del 2016

Retrobament amb David Lean




Per atzar aquesta setmana he tingut l’oportunitat de veure de manera poc habitual, les que potser són les dues pel·lícules més importants de David Lean. Dilluns, Lawrence d’Arabia que va ser projectada al Prince Charles, com cal, és a dir en gloriosos 70 mm. Darrerament, alguns cines londinencs n estan fent projeccions d’aquesta manera, gràcies a Quentin Tarantino que amb el seu darrer film ha tornat a fer-nos recordar que existia aquest format. L’altre és Brief Encounter, que fou projectada a l’auditori del South Bank substituint la banda sonora del film per la interpretació en viu de la LSO, que prèviament havia executat sencer el segon concert per piano i orquestra de Rachmaninov. Fa sis anys vaig parlar d’una projecció de la mateixa mena de 2001.

Com que me’n vaig d’aquí en cinc dies i no he arribat a decidir si em voldria quedar per sis anys mes a partir de setembre, estava una mica més melancòlic de l’habitual (que tot els grans homes siguin melancòlics, no implica que els altres no en tinguem dret a ser-ho una estona) i em recordo que quan vivia aquí, tenia el projecte de fer un llibre sobre David Lean, una idea que ara penso del tot inversemblant, encara que potser si que m’agradaria.



Habitualment hom va veure aquests dos films com molt oposats, el primer fou presentat com cine comercial, mentre que el segon, el més antic, fou prestigiat com a cine d’art. A hores d’ara, l’enfrontament no és tan clar. Després de la restauració del 90, Lawrence fou revaloritzat i Brief Encounter tot i no ser segurament gaire popular a la resta del mon,ho segueix sent molt pels britànic, fa només deu anys el van considerar la millor pel·lícula d’amor de tots els temps anava a dir romàntica, però els protagonistes en el fons tenen poc de romàntics). En tot cas els films tenen forces coses en comú, des d’una estructura narrativa basada en el flash-back fins una continuïtat temàtica que em sembla evident, tant la parella d’amants insatisfets com el Lawrence recreat per Peter O’Toole son personatges incapacitats de suportar la pressió del seu ambient i per això inclinat a fugides que finalment ho no són possibles o no tenen capacitat d’afrontar; ni els amants consumen el seu amor ni Lawrence acaba de ser allò que ell creu o vol ser. Vist en positiu, tots dos són però la història d’un descobriment interior on una relació amorosa, o el desert, els hi fan descobrir parts del seu jo que havien estat sepultades. Potser per aquesta continuïtat i per la meva feblesa per la manera en què Lean muntava les pel·lícules, el cine de Lean em segueix semblant del màxim interès, allò que segurament ja no veig interessant és que sigui jo qui l’escrigui (el que he dit abans sobre aquestes pel·lícules és aquí i aquí). Per cert, fa ara cent anys dels fets amb els que comença Lawrence d’Aràbia, el viatge de Lawrence a Aràbia com a assessor militar,. Sentint el general Murray dient que aquella campanya era un sideshow of a sideshow, pensava que déu n’hi do, tot el que ha vingut donant de si, i ens falta molt per acabar, aquest sideshow.

dissabte, 19 de març del 2016

Tarda a la Courtauld Gallery



La Courtauld Gallery exhibeix aquesta primavera dues exposicions petites en dimensió però d’un gran valor artístic. La primera consisteix en els tresors de la col·lecció Hamilton que retornà a Anglaterra després de més d’un segle. La col·lecció pertanyia a la casa ducal del mateix nom i fou venuda a un museu berlinès a finals del XIX. Ara retorna per primer cop a aquest país contenint una sèrie de dibuixos de Botticelli, que havien de formar part d’una edició de la divina comèdia. Els dibuixos són així il·lustracions de diferents passatges del text , obres d’una gràcia i precisió excepcionals que cal mirar amb cura i tranquil·litat. L’altra exposició es centra a tres obres de Pieter Bruegel que tenen la peculiaritat de ser “grisailles”, és a dir, d’haver estat pintades només amb tonalitats del gris: la mort de la verge, tres soldats i crist i la dóna presa en adulteri, que és l’únic que pertany a la col·lecció londinenca. S’inclouen també algunes versions posteriors d’aquestes obres que mostren la seva influència. Especialment en el de la verge la Il·luminació assolida és d’una qualitat excepcional. L’ocasió em serví per acomiadar-me per una temporada, que imagino llarga, de la meva londinenca favorita que segueix treballant al folies-bergère sense acabar de passar-s’ho gaire bé per la cara que fa.

divendres, 18 de març del 2016

Hail Caesar



No sé com haurà estat rebuda a Barcelona, però quan dissabte vaig decidir anar a veure Hail Caesar, el darrer film dels Cohen,em vaig trobar amb potser una cinquantena d’opcions (entre les que hi era el LEXI, el cine del meu barri), cosa que mostra la tirada popular que té en aquest país el cine d’aquests germans. Malgrat això, els Cohen han fet essencialment una pel·lícula per ells mateixos o, tirant llarg, perla gent de la seva generació que manté un cert sentiment cinèfil. Fonamentalment la pel·lícula és la recreació d’un dia en un gran estudi californià dels 50 anomenat Capìtol Films (com el de la pel·lícula Barton Fink) que ben bé podria ser la MGM. Com a mínim entre els personatges que ens presenta hi ha dobles dels personatges més característics de l’estudi com Vicent Minelli, Gene Kelly, Esther Williams o Howard Keel. La trama gira entorn del segrest d’una de les figures de l’estudi protagonista, intèrpret d’una pel·lícula molt semblant a Ben-Hur anomenada Hail Caesar, que és segrestat per un grup de guionistes comunistes sota el cabdillatge espiritual d’un professor alemany anomenat Marcuse, l’autor de l’home unidemensional també formava part llavors del paisatge californià. Els Cohen són gent amb sentit de l’humor i aquesta darrera pel·lícula segueix sent un bon testimoni, tot i que no tingui clar com pot funcionar la pel·lícula per un públic que no tingui especial tirada per la cinefília. Com Ford en el seu temps, els Cohen tenen pràcticament una companyia que és la base de les seves comèdies i tots tenen un raconet, més o menys forçat, en aquest film: Tilda Swinton, Frances McDordmand, George Clooney i Josh Brolin, l’executiu que ha fer funcionar l’estudi i, per tant, l’eix principal de la història. L’escena final a més de ser una cita a un film de Kubrick, les referències no són només al cine clàssic també hi una molt directa a la vida de Bryan, està basada en un aspecte poc conegut, tan poc conegut que no he trobat cap pàgina d’Internet que el mostri, d’una de les figures més emblemàtiques del Hollywood clàssic.

dimarts, 15 de març del 2016

Un altre cop, sobre educació

Walter Brennan tres vegades òscar al millor actor secundari

El problema de l’ensenyament secundari és que és secundari i que el seus protagonistes l’entenen com secundari. Dir de quelcom que és secundari és dir que té una importància relativa, subsidiària, per això els premis de cine distingeixen entre el premi als secundaris i els protagonistes. No fa falta parlar gaire estona amb els meus alumnes per comprovar què aquest el sentit amb el que ells entenen la paraula i el que expressa de manera estricta el significat que per ell tenen els seus estudis. No vull negar que tenen raons per fer-ho i que no podria ser d’un altra manera en una societat bàsicament desinteressada en l’educació dels seus membres, cosa que no significa desinterès en les conseqüències materials de l’educació. Mentre tant es van fent lleis que no prometen la utopia, sinó que viuen a l’ utopia, perquè el punt de partida és sempre que tots els alumnes estan del tot convençuts de l’important que és l’educació, altrament dit, que ja estan educats.

diumenge, 13 de març del 2016

Diumenge a Greenwich






Diumenge a Greenwich, en concret al museu nacional marítim on una exposició commemora Samuel Pepys, l’autor d’un extens diari que cobreix nou anys fonamentals de la història d’aquesta ciutat i d’aquest país, el període 1660-1669, tot i que l’exposició abasta tota la vida de Pepys i comença quan tenia quinze anys i tingué el privilegi de veure un espectacle poc freqüent en termes absoluts, la decapitació d’un rei. Pepys no es dels que va patir aquell dia. Trobà justa l’execució i els seus sentiments eren llavors del tot republicans. El desenvolupament de la seva carrera va anar estrenyent però el seu vincle amb els estuards i la gloriosa revolució va suposar el final de la seva activitat pública per la seva vinculació al catòlic Jaume segon. Els fets fonamentals narrats al diari són la restauració de Carles II,i l’epidèmia de Londres, la segona guerra anglo-holandesa i el gran incendi. Era un observador minuciós i un escriptor precís, coses que el feren un testimoni fonamental del seu temps. Va plegar d’escriure perquè creia que estava perdent la visió tot i que va viure trenta anys més i no va ser mai cec. Pepys fou secretari de la marina britànica, tot i que quan fou nomenat, no sabia res de navegació. El seu treball, però sembla que fou molt positiu i fructífer, fonamentant el dominis dels mars que seria la base de l’imperi britànic. Fou també president de la Royal Society quan aquesta publica els Principis de Newton. Curiosament la Royal Society va tenir molts problemes per editar aquest llibre per la seva desastrosa situació econòmica, estava a punt de la fallida pel fracàs d’una publicació anterior , una historia natural dels peixos, que no havia despertat cap interès. El llibre es va publicar amb el préstec d’un particular amb tan bona fe, que va acceptar ser pagat amb els exemplars no venuts de la història natural dels peixos. A més de l’exposició temporal, la mostra permanent em va semblar molt interessant i extensa reconstruint la història de la marina britànica. Hi és també un Turner important, el que prengué com a tema la Batalla de Trafalgar.



A l’entrada faig una passejada per Greenwich que recordava com un dels llocs més atractius de la ciutat. Avui certament feia molt goig. El dia era clar i no feia gens de fred i ja vaig explicar moltes vegades com la primavera millora l’estat d’ànim dels londinencs. El parc estava del tot animat i he comprovat que han estat restaurats els quatre pavellons que va construir Sir Christopher Wren com a asil naval i que després es convertirien al segle XIX a la Royal Naval Academy . Hi ha espais de gran qualitat com la capella de Sant Pere i Sant Pau i sobretot el painted Hall, la sala dissenyada com a menjador dels asilats amb una pintura al sostre que és la mostra més important de pintura decorativa en Anglaterra. L’autor és Sir James Thornhill que va trigar 19 anys a fer-la i fou el primer pintor en ser distingit amb el títol de sir per la corona anglesa. El tema és la victòria de la llibertat sobre la tirania i constitueix una apoteosi de la monarquia dels Orange. Hom diu que és la capella sixtina anglesa i jo tot potser m’estalviaria la comparació, tot i que en un cert sentit sigui temptador pensar l’equivalència entre el tema de la creació i la revolució gloriosa, però no deixaria de recomanar de fer un tomb per aquí a tothom que tingui alguna hora perduda en aquesta ciutat.

divendres, 11 de març del 2016

El Descontent i les seves civilitzacions



Llegeixo un recull d’articles de Mohsin Hamid, Discontent and its civilizations un escriptor pakistanès en llengua anglesa que després d’anys de residència a New York i Londres ha tornar a la seva ciutat, nadiua Lahore. Es conegut per una novel·la, el fonamentalista reticent, i aporta un punt de vista interessant i difícil d’escoltar en àmbits provincians com ara mateix és la totalitat de l’estat espanyol on en general tots els discursos sobre conceptes com el de musulmà són pura fatxenderia (tanmateix els fonamentalista ha estat traduït al castellà i la darrera novel·la té una versió catalana de Carles Miró). Això és molt evident en el cas de Pakistan un país presentat com un lloc del tot homogeni, quan precisament allò que el caracteritza és una pluralitat molt gran i d’arrels més perllongades que lla de moltes nacions occidentals. Tradueixo un parràgraf que m’ha agradat especialment: 

Les civilitzacions són il·lusions. Però són il·lusions útils. Ens deixen negar la nostra humanitat comuna , per tal d’assignar poders, recursos i dret de maneres repulsivament discriminatòries.

Per tal de mantenir l’efectivitat d’aquestes il·lusions, han d’esser associades amb quelcom que sigui indiscutiblement real. Això és la violència. Les nostres civilitzacions no són causa d’enfrontament. No, són els nostres enfrontaments els que ens duen a fingir que pertanyem a civilitzacions.



Per dir-ho en termes del tot Nietzschians i del tot actuals un exemple paradigmàtic de confusió entre la causa i l’efecte.

dijous, 10 de març del 2016

D'altres pensaments prescindibles sobre educació

La LOMCE vol privilegiar com a mètode bàsic l’aprenentatge cooperatiu. De petit al col·legi de vegades treballàvem en grups, però no pot ser tan fàcil. Trobo un article, també hi ha uin llibre, que m’ho explica, es diu Aprender juntos, alumnos diferentes. Allò que em crida l’atenció no és només ja que l’escola sigui diferent del món real, sinó que el poder recolza una escola que és un absolut negatiu de la realitat que tracta de configurar. Construïm l’escola igualitària i fem la societat quant més va, més desigual. O dit altrament, l’esquera ha perdut la realitat, però sembla tenir prou amb el seu simulacre.

dimecres, 9 de març del 2016

Marias i Preston



Ahir a la LSE Paul Preston va presentar la versió anglesa de la darrera novel·la de Javier Marias, Thus Bad Begins. Tots dos hi van mantenir una conversa enfront del públic, que també podia teòricament intervenir, tot i que no hi hagué gaire temps, fonamentalment, perquè em queda clar que Marias és un senyor encantat d’haver-se conegut ell mateix. Tot i així em vaig quedar content en veure com coincidim en algunes idees que per a mí són importants. La primera d’elles va venir al fil de la traducció que Marias va fer de Tristam Shandy (un autèntic desafiament, tot i que ell assegura que Joseph Conrad va ser més difícil) i confessà que una empresa d’aquesta magnitud la va poder fer amb vint i algun anys, però ara està completament fora de l’abast de les seves possibilitats. De la mateixa manera que m’agrada comparar als meus alumnes la vida intel·lectual amb la pràctica esportiva, tema que més o menys coneixen i saben llavors que si no entrenes no jugues com hauries de jugar, em penso que és bo tenir en compte que la nostra capacitat disminueix amb els temps i que en aquest sentit un escriptor o un pensador no és completament diferent d’un .futbolista. No és del tot anàleg, perquè després d’una edat no es pot ser un futbolista de primer ordre, però si un escriptor o pensador de primer ordre, però fent, em sembla, altra mena de coses; privilegiant la intensitat sobre l’extensió.



La segona idea amb la que vaig coincidir és la seva confessada impossibilitat de rellegir els seus llibres un cop acabats, després d’haver-los rellegit innumerables vegades mentre els escrivia. Jo n’he acabat molt menys però el sentiment d’estranyesa que he tingut quan he rebut el llibre editat, sempre m’ha semblat aclaparador. Jo he esdevingut un altre. El moment però més brillant per la seva rotunditat el va tenir Preston, quan Marias es preguntava perquè setanta cinc anys després, la guerra civil segueix estant tan viva entre els espanyols, Preston replicà ràpidament que potser és perquè cap dels problemes que la van causar, van acabar de ser resolts. Crec que té raó, els últims anys són una absoluta constatació, i que és una veritat terrible.

Sobre Trump



Un bon article, per saber on estem i per que fa tant anys que és catàstrofic ser d'esquerres

dilluns, 7 de març del 2016

Hitchcock/Truffaut



Hitchcock/Truffaut és el títol del documental realitzat per Ken Jones en commemoració del cinquantè aniversari de lla publicació pel francès de l’entrevista mantinguda entre tots dos realitzadors, que donaren lloc al que és possiblement el llibre més important mai escrit sobre cine. La idea de Jones ha estat essencialment la de perllongar l’entrevista i així al documental a més del material gràfic, fotografies de la trobada, i sonors, es conserva l'enregistrament de les entrevistes, compta amb la intervenció d’una dotzena de cineastes contemporanis que ens expliquen allò que significa per a ells tant el cinema de Hitchcock com el llibre de Truffaut. Entre aquests cineastes hi són David Fincher, Wes Anderson, Paul Schrader o Martin Scorsese. La pel·lícula apareix després dequè la darrera enquesta de Sigth&Sound, el 2012, consideres Vertigo el millor film de tots els temps desplaçant Ciutada Kane. Quan es feu l’entrevista, Ciutadà Kane ja estava considerada com el millor film de tots els temps, però Vertigo era una pel·lícula fora de la circulació, ningú no la va veure durant les dècades dels seixanta i dels setanta, i Hitchcock era una figura popular, però totalment mancada de prestigi artístic o cultural. Truffaut va voler demostrar que Sir Alfred no només mereixia aquest prestigi, sinó que era qui més el mereixia. Hitchcock de la seva banda, hi va col·laborar de bon grat, conscient de què aquesta entrevista era una oportunitat de la que no havia gaudit fins llavors. L’empresa de Truffaut tingué èxit i tots els cineastes, amb independència de la seva acceptació de la proposta de Hitchcock que no és unànime, coincideixen en que el llibre possibilità per primera vegada una visió de la cinematografia com un art madur i independent de la resta de les arts. Potser és Scorsese qui millor exemplifica això quan ens explica que la seva veneració per Vertigo es produeix malgrat el fet que la trama del film, pràcticament, no li interessa gens.



Evidentment,una bona part del film la constitueix metratge dels films de Hithcock una selecció molt breu entre la que sobresurten tres escenes: el petó inacabable de Cary Grant i Ingrid Bergman a Notorious, el de James Stewart a Kim Novak a Vertigo en el moment de la "resurrecció" de Madeleine i la mort de Janet Leigh a Psicosis, que com l’entrevista de Truffaut deixa ben palès, el mateix Hitchcock considerava la culminació del seu treball. De la part sonora òbviament es reprodueix una part molt petita, però hi figura la més famosa, per despectiva, afirmació de Hitchcock quan digué que els actors són bestiar, allò que no recordava és que l’actor concret del que parlava en aquell moment era del pobre Montgomery Cliff

diumenge, 6 de març del 2016

The encounter

Si  la cerimònia dels oscar em va donar l’oportunitat de parlar d’un dels meus ídols teatrals britànics, Rylance, avui toca parlar del que precisament era el seu company de repartiment a End Game, Simon Mc Burney, el director de Complicite, del que ahir vaig veure el seu darrer treball a Barbican,  The encounter. Aquesta obra narra l’experiència de Loren McIntyre un fotògraf del National Geographic,  que estigué tres mesos vivint amb una tribu de la vall Javari que no havia tingut contacte anteriorment amb la “civilització” En un viatge posterior arribà a la que els geògrafs consideren la font principal del riu Amazones (Petru  Popescu va escriure una novel·la sobre el primer  viatge, Amazon Beaming, en castellà, el Amazonas nace en el cielo).
 Fer una pel·lícula sobre aquesta història podria resultar relativament  senzill. No és obvi com fer-la en un teatre i McBurney  ha triat solucions radicals. D’entrada, ell és l’únic actor, desdoblant-se en tots els personatges de la història i deixant un lloc també per ell mateix en qualitat d’actor narrador. Per tal de fer això, adopta una solució tecnològica. Al teatre et donen uns auriculars indispensables pel seguiment de l’obra.  La manipulació del so dels micròfons li permet fer la veus dels diferents personatges i la utilització d’un micròfon biaural, li permet crear una sensació espaial  que permet al nostre cervell configurar, mitjançant l’oïda, l’escenari de la jungla. Tot això és complementat amb una sèrie de gravacions molt variades des del mobil de l l’actor, un professor de física de Cambridge, el mateix Popescu, que donen llum sobre allò que està succeint a l’escenari.

Com us podeu imaginar, el resultat produït és una dels espectacles més originals que mai he pogut veure, i  sobre tot sentir. El desplegament físic de McBurney és extraordinari i la representació assoleix moments d’una intensitat extrema. L’obra però no es limita a una peripècia, que ja té prou interès en ella mateixa, sinó que McBurney planteja el viatge com una indagació en la matèria de la realitat, cosa que també feia un altra gran espectacle del que vaig gaudir al Barbican drowning by numbers, i en concret del temps, doncs  el viatge de la tribu, que McIntyre, perdut i sense cap estri, es va veure obligat a seguir, és un intent de tornar a l’origen, de donar la volta al temps, una possibilitat inimaginable pel nostre sentit comú, però tanmateix des del punt de la física, concebible i plausible. Si considerem que l’autor del text és el mateix senyor que amb cinquanta vuit anys fa una demostració de vigor i intensitat física a l’escenari, és difícil no pensar que efectivament McBurney està una categoria superior.

dissabte, 5 de març del 2016

El museu Dickens a Londres



Londres no s’acaba mai de conèixer i aquí rau una de les causes del seu atractiu. Avui he volgut visitar el museu que la ciutat ha dedicat a Charles Dickens i la meva primera sorpresa ha estat descobrir un barri, la part de Bloomsbury que ja està orientada cap a l’Est, on encara es conserven els edificis del Londres de la verticalitat restringida. En concret, el carrer on és el museu, Dougthy street, no ha variat el seu aspecte des de que la família de Dickens va estar residint fa ja gairebé dos segles. Totes les cases són com la que ara es pot visitar per fora i des del carrer sembla que moltes encara no han estat reconvertides en apartaments, com era el cas dels meus domicilis a Saltram i de gairebé totes les vivendes del XIX

Dickens no és segurament un autor massa valorat a Espanya, on se’l tendeix a presentar com un escriptor menor d’obres pel gran públic. Tots els criteris estètics i literaris són opinables però hi ha alguns fets indiscutibles, com que Dickens, segurament després de Shakespeare, segueix sent la referència més viva la literatura britànica. Les seves novel·les segueixen sent filmades, no fa gaire temps que Polanski va fer el seu Oliver Twist, i sobre el seu mon es fan sèries televisives molt populars, com Dickensiana. De fet, en termes absoluts la seva història de dos ciutats segueix sent la novel·la més venuda de tots els temps. Cal dir que el museu de Londres no és l’únic hi ha com a mínim tres més: a Portsmouth (on va néixer), a Rochester (on va morir) i a Kent, a la casa on s’establí finalment com a propietari.



Dickens va habitar en aquella cas amb la seva dóna i els seus primers tres fills uns pocs anys quan va començar a gaudir de l’èxit literari, després es muda a una casa més gran dins de Bloomsbury, la família va créixer i van arribar als deu infants, i finalment va comprar una casa a Kent (les de Londres eren llogades). Els papers del club Pickwick és segurament l’obra més important escrita al carrer dougthy. La casa ha estat conservada amb mobles i objectes diversos relacionats amb Dickens. Tot i tenir efectivament cinc plantes no és gaire gran, perquè a cada planta no hi ha lloc més que per a un parell d’habitacions. Tota ella és accessible: el soterranis on hi ha cuina, la bugaderia i el celler, la planta a nivell de carrer on hi havia el menjador, una primera planta amb una sala d’estar, drawing room i l’habitació de treball de l’escriptor, una segona planta amb dos dormitoris pels dos cònjuges i finalment una tercera planta amb una habitació per tota la mainada i una altra pels criats. Entre els objectes nombrosíssimes edicions de la seva obra i els llibres, pocs, que heretà del seu pare, entre els quals a més del llibres típics del XVIII anglès hi havia una traducció del Quixot, per a corroborar la teoria del professor Valverde sobre el legat cervantí.

dijous, 3 de març del 2016

Més reflexions superflues sobre educació

Alterno les meves hores entre la dispersió propiciada per les diferents pàgines que acostumo a mirar-me i l’infinit avorriment produït pel BOE i la legislació educativa. Me n’assabento així de la publicació del llibre sobre “La Nueva Educación” a estones mortes en què fujo del BOE. El contrast és poderós i una mica depriment, perquè si adoptem un punt de vista metafísicament hiperrealista, la veritat és el BOE, llavors el debat no existeix . La nueva educación no només és la millor opció, sinó l’única. Potser hom pot pensar que aquesta és una metafísica, ridícula, contradictòria i injustificable. Malauradament, és la adoptada per una part significativa del professorat de l’estat espanyol. L’examen de l’exterior, inclou ara una entrevista com prova final i des del meu punt de vista, he pogut veure alguna de les preguntes formulades el curs anterior, res podria ser més semblant als exàmens del catecisme que tinguérem a la nostra infantesa. És clar que des del ministeri tampoc no s’han de creure aquestes coses, per la mateixa raó que un home d’església no ha de ser necessariament creient. En tot cas l’aposta és decidida i no està mancada d’intenció. Per això, plantejar un debat en termes polítics i culturals pot ser sà, democràtic però és també un acte d’una gran ingenuïtat. Aquesta ingenuïtat és comuna, em penso, a molta gent de la meva generació, enlluernada per haver viscut en uns centres educatius que fomentaven la cultura i l’ascens social. Aquesta situació fou real, però va tenir molt d’efecte col·lateral, de les circumstàncies polítiques i de les econòmiques Però no es tractava d’això i no recordo des de finals del vuitanta, una sola mesura educativa que no tingui la intenció última de mostrar que no es tracta d’això. H. M. Enzensberg al seu Elogi de l’analfabet ho va expressar amb la més gran de les claredats, mai no s’ha tractat de fer efectiu cap ideal il·lustrat, sinó d’augmentar la productivitat d’unes classes treballadores que no es podien limitar al treball merament físic. Sempre s’ha tractat d’això i ja ho deia la Mercedes Cabrera que el nostre sistema educatiu era el que s’esqueia al nostre model productiu.

dimarts, 1 de març del 2016

Matera


Els darrers dos dies de la nostra estada a la Puglia ens allotgem a Matera. No en tenia llavors ni idea de què aquesta ciutat és un dels llocs més cinematogràfics d’Itàlia. Entre molts d’altres films, és a Matera on es va rodar de manera gairebé integra l’evangeli segons Mateu de Pier Paolo Pasolini i on trenta anys després un director d’ideologia totalment oposada a la del italià va rodar escenes importants de la seva versió de la passió de Crist, Mel Gibson. Matera és famosa pels seus habitatges característiques que combinen una part construïda, com qualsevol altre casa, amb una part excavada en un material molt tou. Els dos barris principals segueixen l’orografia del terreny, són a la falda de dues muntanyes. A baix el carrer principal és la via dei fiorentini que envolta la primera i segueix pel canyó que es troba a la vora de la ciutat antiga. Configurada d’aquesta mena, el patrimoni de la ciutat és molt interessant. Hi ha una absència absoluta de qualsevol edifici modern i la veritat és que des de dins tens la impressió de ser-hi dins un pessebre. Hom pot trobar diverses esglésies amb frescos de començaments del mil·lenni anterior, la casa cava, un auditori soterrani, és un hipogeu, amb una acústica molt bona i el museu d’escultura moderna, que juga amb el contrast entre les formes contemporànies i l’escenari arcaic dels hipogeus. A l’altra banda del canyó, les muntanyes estan plenes de cavitats naturals que foren esglésies rupestres, d’algunes es conserven també els frescos. Tot plegat fa d’aquesta ciutat una de les més atractives i originals d’Itàlia i això certament és dir molt.



Com tot el mezzogiorno, Matera era un lloc molt pobre. Els habitatges eren massa precaris per diferenciar l’àmbit dels animal i el dels humans. Calia aprofitar a més el calor dels primers. Després de la guerra les condicions van empitjorar i l’any 52 el govern democristià va endegar un pla per allotjar els habitants de les coves en edificis nous i moderns a l’estil de, diguem-ne, Bellvitge. El barri vell quedà abandonat i comença un període de degradació que s’adverteix per exemple a les mutilacions sofertes per algunes figures de les esglésies. Tot comença a canviar quan als inicis dels noranta la ciutat va rebre la consideració de patrimoni de la humanitat i comença un treball de conservació i rescat que encara no ha acabat. Quan començava aquesta decadència fou quan Passolini tria la ciutat com a escenari cinematogràfic. Pasolini no volia rodar en una terra santa que trobava massa comercialitzada. Matera, amb la seva pobresa i el seu retard, el seu caràcter d’una terra del tot necessitada de redempció, s’oferia com una opció molt més adient. Matera fou llavors Jerusalem, mentre que el que avui és el parc natural de la Mughia amb les esglésies rupestres esdevenia un escenari adient per representar les peregrinacions de Jesús. Vaig reveure al tornar la pel·lícula que considero potser la millor d’aquest cineasta italià i vaig apreciar que la pel·lícula treu molta de la seva força de la captació tant de l’ambient físic com de l’ambient humà. Evidentment hom pot fruir del film sense haver estat a la ciutat. Recordo la impressió que em va fer el joc de Pasolini amb les diferents músiques de la banda sonora la primera vegada que el vaig veure. Però el joc amb l’escenari del rodatge dona l’ocasió d’una visió encara més enriquidora. Un dia d’aquestes m’animaré a veure la versió de Gibson que, ben segur, és del tot una altra cosa.